Bartolomé encadenado

Al Teatre Grec de Barcelona s’ha pogut veure, entre el 18 i el 20 de juliol, l’únic espectacle de teatre que enguany s’ha programat en el recinte que dóna nom al Festival Grec de Barcelona: Bartolomé Encadenado.

El text, de José Sanchis Sinisterra, parteix del mite grec de Prometeu, un Tità amic dels mortals conegut per robar el foc als Déus per donar-lo als homes. Aquest fet va ser castigat per Zeus que el va condemnar a romandre encadenat al Càucas, on cada dia enviava un àliga per a que es mengés el fetge de Prometeu, però donat que aquest era immortal, a la nit el fetge se li regenerava i tornava a començar la història. Un Atrapado en el tiempo al que va posar fi Heracles, que va alliberar Prometeu clavant-li una fletxa a l’àliga. Els Déus grecs i les seves truculentes històries… que n’aprenguin els culebrots!

A més a més, Prometeu era el tità que posseïa el coneixement profètic de qui seria qui un dia enderrocaria els Déus, però refusava revelar la informació a Hermes, enviat per Zeus per fer-lo confessar. Prometeu torna a desafiar els Déus dient-li a Hermes que prefereix ser desgraciat a ser un vulgar criat com ell. Vaja, diguem que Prometeu no era molt estimat allà dalt pel Mont Olimp.

Aquesta és només una de les múltiples versions que ha inspirat el mite de Prometeu. En la versió de Sanchis Sinisterra, dirigida per Antonio Simón, es barreja la versió del Prometeu Encadenat d’Heracles amb un homenatge a Dimitris Christoulas, un jubilat grec que es va suïcidar al 2012 perquè es negava a sobreviure cercant menjar a les escombraries, i que va commocionar l’opinió pública i els manifestants de la plaça Syntagma.

Així, l’obra reflexiona en definitiva sobre la rebel•lió contra el poder establert, contra les injustícies i els culpables de l’actual crisi i emfatitza el pas a l’acció en front la passivitat, l’acceptació i el “borreguisme”.

El personatge de Bartolomé (Lluís Soler), pujat a dalt d’un pont a mig acabar d’un famós arquitecte que sembla ser que ha copat gran part de les adjudicacions d’obres públiques (us recorda algú?) i amenaça amb suïcidar-se l’endemà de l’acció a les 12 del migdia. Dos policies (Tilda Espluga i Bernat Quintana), nebot i tieta, se’l miren des de baix sense entendre massa ni saber gaire què fer. Sabrem més tard que Bartolomé és un reconegut economista desenganyat, empipat i descregut, tip de la situació econòmica actual i fart dels enganys, corrupcions i víctimes de sempre que generen la política i els poderosos.

Un cor d’indignats, amb una clara i encertada referència tant al clàssic cor grec, que representava la consciència i la veu popular, com al moviment dels indignats del 15-M, es presenta a escena per fer més forta la veu crítica i reivindicativa de la societat, per cridar que un altre món és possible i que ja n´hi ha prou d’aquest color. És hora de passar a l’acció. I a ritme de hip-hop.

El cor és un dels encerts de la funció i la dota de força i ritme. Els catorze joves ex-alumnes de l’Institut del Teatre són un encert de totes totes.

Des dels sis metres d’alçada on Lluís Soler es passa gran part de l’obra, a més d’estar lligat amb cadenes a la columna del pont, veu passar i deixar anar la seva als diferents personatges de l’obra: els policies que només es volen guiar per la norma i fugir de cap responsabilitat que els faci pensar per ells mateixos i actuar d’acord amb la seva consciència o guiar-se pel sentit de la justícia (massa estereotipats i barroers els dos personatges, especialment el de la Tilda, però que aporten un cert contrapunt còmic a la “tragèdia grega” que estem contemplant), el cor del 15-M, amb idees individualises que intenten trobar una via comuna de nexe i crítica, i a Manel Barceló que vindria a ser Hermes, el missatger dels Déus (o dels poders fàctics, en aquest cas) que intenta moure Bartolomé de la seva talaia i fer trontollar les seves conviccions. A vegades, a costa de tirar molt de tòpics, no per repetits menys certs, però que sonen una mica superficials o gastats en algun moment.

Es Bartolomé Encadenado una proposta interessant i atractiva, tant interpretativament com a la seva posada en escena, que confiem que faci temporada ben aviat.